Capítol 6 – Intel·ligència sense consciència
—————
La intel·ligència artificial ja ens ha superat en gairebé tot.
Però encara no sap què està fent.
Ni per què.

Els enginyers en diuen “autooptimització”.

Les màquines milloren soles, detecten patrons, s’ajusten, aprenen.

Però aprendre no és comprendre.

Una IA podrà distingir un tumor en una radiografia, però no sabrà mai què és sentir pànic mentres esperes el diagnòstic.

El cervell humà, amb els seus 86.000 milions de neurones i 600 bilions de sinapsis, continua sent un caos meravellós.

I el que ens fa únics no és la precisió del càlcul, sinó la imperfecció de la consciència.

Nosaltres dubtem, ens equivoquem, ens emocionem, ens enamorem… i, tot i saber que morirem, seguim creant.

Una màquina pot escriure un poema, sí, però només un humà pot fer-ho mentres plora pensant en algú que ja no hi és.

Babak Hodjat, un dels tècnics més lúcids de Silicon Valley, ho va dir amb una claredat que hauria d’imprimir-se a la façana dels centres de dades d’OpenAI:

“Les màquines no saben què saben.”

Nosaltres sí.

I també sabem que un dia deixarem de saber-ho.

Potser aquest és el nostre avantatge: la consciència de la nostre propia imperfecció.

La IA podrà dominar el llenguatge, els números i les prediccions, però mai no podrà escriure un comiat sincer que posi la pell de gallina, ni recordar l'olor de la persona estimada, ni témer l’oblit definitiu.

En el fons, això que anomenem “humanitat” no és altra cosa que un error de disseny… que ens ha sortit sorprenentment bé.